Menu

Independència

  • Escrit per Sico Fons
Ràtio:  / 8
DolentBo 

SICO FONS.- Quan sent parlar del controvertit i actualíssim tema del desig de molts catalans d'independitzar-se d'Espanya, sempre em sorprén la vehemència tan virulenta dels que s'hi mostren en contra. Ho he apercebut en gent procedent de Madrid i d'altres racons d'Espanya, però també –i això és més trist i lamentable per a mi– en gent valenciana.

Jo no he ocultat mai les meues inclinacions favorables envers una futura independència, no d'una Catalunya en el sentit més geogràfic d'aquest topònim, sinó de tot els anomenats Països Catalans; és a dir, de tots el territoris de llengua catalana que un dia formaren part de la Corona d'Aragó. Això és, Principat de Catalunya, Illes Balears i el País Valencià, antigament conegut, com tots ben bé sabem, com a Regne de València. Per descomptat que també caldria afegir ací la zona situada al nord dels Pirineus que després de la Guerra dels Segadors (1640-52) fou cedida al Regne de França, la part oriental d'Aragó coneguda com a Franja de Ponent, i ja posats a somiar i evocar sentimentalismes més o menys utòpics, la ciutat de l'Alguer a l'illa italiana de Sardenya.

Es tracta, si volem, d'una utopia per a molts inassolible que caldria rebutjar precisament per la seua impossibilitat i els patiments que ens podrien dur. Però no s'ha d'oblidar que el progrés de la Humanitat o els grans projectes, que a priori semblaven simples quimeres irrealitzables, s'han assolit gràcies a la fe de molta gent que lluità per fer real una utopia. Ja sabem que el cementiri és ben ple de valents i temeraris que gosaren enfrontar-se a allò que consideraven una injustícia, però si tothom haguera fet cas dels temors dels més covards i s'haguera quedat (amagat) a casa, avui dia no estudiaríem als llibres d'història la Revolució Francesa, la Constitució dels Estats Units o l'abolició de l'esclavitud; de fet, ni tan sols estudiaríem res, i la majoria del poble baix continuaríem sent tan analfabets com els nostres avantpassats.

Quant als motius per a demanar la nostra independència, per a mi són ben clars. Espanya és un país que no accepta les diferències dins del seu territori. Espanya, tot i que ho han volgut dissimular o suavitzar amb una Constitució més o menys democràtica, és un país amb una sola llengua –la castellana–, un sol poble –el castellà–, una sola bandera i una sola religió. Per tant, la tendència intrínseca d'aquest estat és la d'eliminar totes les diferències. Per tant, els que parlem èuscar, gallec o català sobrem. Qui no vulga veure que si continuem dins de les fronteres espanyoles desapareixerem en un futur ben proper, deu ser perquè vol estar ben cec. Tenim els dies comptats. Però aquesta, més que una lluita contra Espanya –o França o fins i tot Itàlia–, és una lluita per nosaltres, per la nostra supervivència.

Així doncs, i dit el que he dit, no m'estranya gens que molts catalans hagen volgut expressar pacíficament el seu desig de separar-se d'Espanya. S'ha agafat sobretot l'excusa econòmica –que ben important em sembla, per cert–, però darrere d'això ha d'haver principalment una motivació sentimental: ens sentim com un poble unit per una cultura, una història i una llengua comunes. Què té això de mal? Què té això d'estrany?

I és per açò que em sorprén el rebuig visceral i violent dels que s'hi oposen.

La majoria de les vegades que he sentit manifestar-ne l'opinió a gent castellana (o espanyola), he vist als seus ulls odi, agressivitat i ofensa. Perquè es tracta d'això, se senten agredits i ofesos. Com podeu pretendre, pareixen dir de forma violenta, abandonar-nos? Separar-se de nosaltres? Sou uns traïdors! No us mereixeu tot el que hem fet per vosaltres.

Jo un dia vaig posar a unes persones madrilenyes, amb les quals xarrava sobre el tema –i que amb prou faenes podien contindre la seua digna indignació–, l'exemple del fill que es vol independitzar i abandonar la casa dels seus progenitors (reconec, però, que aquest exemple de pares-fill només és acceptable fins a cert punt). Els vaig dir que per què un fill no pot un bon dia, si és que ja és major d'edat, comunicar als seus pares que ha decidit –de manera pacífica i amistosa– buscar un altre lloc per a viure i independitzar-se. I que de llavors ençà ja no s'han de preocupar per la seua manutenció perquè ha decidit viure la seua vida. Per què no pot fer això i continuar sent amics com sempre? Jo crec que no cal emprenyar-se per això. Que no som homes lliures amb el dret a decidir sobre les nostres vides? Que l'autodeterminació no és un dret reconegut per la mateixa ONU? Doncs ja n'hi ha prou d'agressivitats intolerants disfressades de patriotisme! Ningú no té dret a imposar la seua voluntat a un altre. Si els catalans volen –o volem– ser independents, doncs visca la independència i tan amics com sempre.

Sico Fons

Deixa'ns el teu comentari!!

Atenció, comentaris Facebook!!!

Per a fer comentaris en LVDLV, és necessari que tingues activat el teu compte de Facebook en el mateix navegador en què estàs veient el nostre web ara mateix (no app). Si després de registrar-te en Facebook des dels comentaris de la nostra pàgina, veus que no s'ha activat l'opció de comentar, recarrega aquesta mateixa pàgina i et funcionarà.